CRÍTICA: El barquer

Recomendado para: Todos, tanto público asiduo como neófito.

¿En tres palabras? Territorio, libertad y unas cuantas banshees.

Jez Butterworth estrena El barquer en 2017, ocho años después de su aclamada Jerusalemde la que también escribí crítica—, y repite la fórmula del éxito: idiosincrasia irlandesa, un antagonista imbatible y algo de lirismo mitológico. En esta ocasión, eso sí, disecciona el conflicto de independencia irlandesa con un bisturí afiladísimo, logrando una trama tan trepidante como atroz y controvertida, brutal. El resultado, lamentablemente, lo de siempre: familias enteras devastadas por las violencias ideológicas.

La acción nos sitúa en la festividad del Lughnasadh de 1981, año en el que fallece por huelga de hambre Bobby Sands, miembro del IRA Provisional y parlamentario británico. Imposible apartar de la mente la película Hunger (2008) de Steve McQueen, con un Michael Fassbender encarnando a Sands en un arrebatador plano secuencia de diecisiete minutos. El barquer también presenta tres planos secuencia, cada uno de sus tres actos, que nos engasta en la transitada granja de los Carney como un pariente más.

La dirección de Julio Manrique es magnífica. Por la escena transcurren diecinueve intérpretes. Nunca he sido de destacar unos por encima de otros, porque creo que el resultado final siempre depende del trabajo conjunto del elenco y del resto de la compañía, pero sí quiero decir que algunos personajes me han resonado más que otros por cómo se debaten contra sus tragedias. Estas dramatis personae son Caitlin (interpretada por Mima Riera), Quinn (Roger Casamajor), Shane (Marc Soler) y Tom Kettle (Norbert Martínez), aunque en esta producción se cumple el dicho de que no hay papel pequeño: todos lucen con luz propia en un momento u otro.

En el tercer acto, un tanto precipitado comparado con los anteriores, el honor logra imponerse como único rescoldo de sentido en esta vida y, como ya sucedía en Jerusalem, los mitos de la tierra brotan para cantar esa epicidad a la que los seres humanos llegamos en contadas ocasiones.

Lo más destacable: Muy recomendable para todos los públicos. ¡Los infortunios de la familia Carney te atraparán al instante!

El barquer de Jezz Butterworth | Con Lua Amat, Bruna Armengol/Elena Salvat, Roger Casamajor, Oriol Cervera, Imma Colomer, Martí Cordero, Anna Güell, Bruna Luz/Nora Pàmies Ricart, Marta Marco, Carles Martínez, Norbert Martínez, Martí Ribot, Santi Ricart, Mima Riera, Sara Roch, Jan Serra, Marc Soler y Max Vilarrasa | Dirige Julio Manrique | Produce Teatre Lliure | Visto el jueves 5 de febrero en el Teatre Lliure (Barcelona)

Categorías:

Respuestas

  1. Avatar de Anna Garcia

    Doncs jo vaig veure l’obra ahir. Em sap greu anar contracorrent però l’obra no m’ha entusiasmat, francament.

    Potser perquè anava amb les expectatives molt altes, potser perquè darrerament he vist molt teatre que m’ha agradat sorprès gratament com ( Camp de roselles, Casa calores o el Crèdit a Terrassa).

    La posta en escena i el decorat molt i molt bé. L’obra és excessivament llarga amb diàlegs que no aporten res al «tema» principal. Trobo que hi ha un ús abusiu de la paraula «puta, putada» i del tabac.

    No qüestiono la interpretació dels actors i la direcció de l’obra però si que em sorprèn que tots els comentaris siguin tant excels.

    1. Avatar de Carlos Be

      Hola, Anna:

      La veritat és que, encara que no ho sembli, estem força d’acord.

      Les grans produccions impressionen fàcilment, a més que parteixen d’èxits testats com són les estrenes prèvies a l’estranger, però el dimoni rau als detalls, com bé assenyales. A mi, concretament, em van fer patir l’aposta per un pas del temps continu que fa trontollar la versemblança de vegades i també uns quants monòlegs perifèrics que pretenen ressignificar la trama, però alenteixen més que ressignifiquen.

      Això sí, és veritat que jo hi vaig anar amb cap expectativa, que és com més m’agrada anar a un teatre, un cinema o un llibre. No he tingut tanta sort com tu amb el teatre d’aquesta temporada, però darrerament del millor que he vist a Barcelona és Els fills de Lucy Kirkwood, autora també britànica, amb uns actors catalans en estat de gràcia, malgrat que el text també es precipiti al final, com si l’autora no sabés concloure la història i obligués els personatges a prendre decisions tant precipitades com esbojarrades. Quina pena! Però només pels actors val la pega veure-la.

      I moltes gràcies pel teu comentari!

      1. Avatar de Anna Garcia

        M’agrada llegir les crítiques i veure que la gent va al teatre.

        Prenc nota del que dius i ja et diré què tal Els Fills perquè en tinc les entrades així com per anar a veure Gotëborg i Vània.

        N’has fet una crítica també?

        Anna

      2. Avatar de Carlos Be

        Tinc pendent escriure la crítica d’Els fills! M’apunto les estrenes de Göteborg i Vània: l’amic Casanovas sempre sorprèn i Vània ha estat un èxit a Londres amb Andrew Scott, no m’estranya que l’hagin portat tan de pressa a Barcelona!

  2. Avatar de Pilar Ordóñez

    Estic d’acord amb tu. Massa llarga. Diàlegs i cançons innecesaris.

    1. Avatar de Carlos Be

      Hola, Pilar:

      Com he respost a Anna més amunt, estic d’acord amb vosaltres.

      De totes maneres, amb aquestes crítiques sempre intento destacar el més positiu per animar als espectadors a anar al teatre, i El barquer té molt de positiu: una direcció i unes interpretacions sòlides, l’atmosfera realista tan encertada, l’escenografia que homenatja la de Sam Mendes (encara que amb el tul que baixa de vegades a boca d’escenari no sé com es deu veure la funció, en determinats moments de penombra, des de les darreres fileres del teatre)…

      Gràcies pel teu comentari!

Replica a Carlos Be Cancelar la respuesta